Edimburg · Dia 2 · 12:00h · arribar 11:50h
Real Mary King's Close
Ara deixem enrere l’Edimburg monumental dels castells, reis i grans avingudes… i baixem literalment sota terra. Perquè sota la Royal Mile hi ha un altre Edimburg: un Edimburg fosc, humit, comprimit, ple d’olors, fum, malalties, soroll i pura supervivència.
I aquest lloc és probablement la manera més tangible de veure com era la vida real a la ciutat fa 400 anys. Benvinguts al Real Mary King’s Close.
I aquí cal aclarir una cosa important: quan sentim “subterrani”, molta gent imagina túnels secrets o una ciutat sencera enterrada per algun cataclisme o desastre natural. No és exactament així. El que va passar realment és molt més fascinant.
El primer gratacels d'Europa i els closes medievals
A l'Edimburg medieval, el gran repte era l'espai. La ciutat estava completament encaixonada dins les seves muralles defensives de seguretat. Com que no es podia créixer horitzontalment cap als costats, es va començar a créixer cap amunt de manera vertical. Es van aixecar cases de pedra d'una alçada sorprenent, assolint fins a les 10 o 12 plantes: una autèntica barbaritat arquitectònica per a l’època.
I els carrers interiors, els famosos “closes”, eren passadissos estretíssims entre edificis gegantins. Alguns eren tan estrets que gairebé podies tocar ambdues parets de pedra oposades amb els braços estesos.
Mary King’s Close era un d’aquests carrerons comercials típics. Un carrer completament normal del segle XVII ple de comerciants, teixidors, artesans, nens, prostitutes, metges i famílies senceres amuntegades que intentaven mantenir-se vives.
Enterrat sota el pes de la Il·lustració
Al segle XVIII va arribar una profunda transformació urbana a la ciutat. Quan es va dissenyar la construcció del Royal Exchange (l’actual City Chambers), en comptes d’enderrocar completament el barri medieval que hi havia en aquest punt, es va optar per fer una cosa molt diferent: simplement el van cobrir amb terra i paviment per sobre.
Les plantes inferiors dels antics edificis de pedra van quedar literalment atrapades sota els fonaments del nou edifici senyorial.
"Gràcies a aquesta decisió pràctica d'enginyeria, avui podem baixar i caminar per espais originals del segle XVII pràcticament congelats en el temps."
Fixeu-vos en una cosa molt important quan hi entreu: això no és una recreació de cartó pedra ni un parc temàtic amb decorats moderns. Moltes parets, escales, portes de fusta de les habitacions i la distribució de les cambres són totalment autèntiques. Esteu caminant per l’Edimburg real de fa quatre segles.
La vida real a les clavegueres de la ciutat
El Real Mary King’s Close ens narra la història que gairebé mai surt reflectida en els grans llibres oficials de la monarquia: la crua vida quotidiana. Imagineu aquest mateix lloc cap a l'any 1645: carrerons enfangats sense pavimentar, animals morts acumulats, fum constant que sortia de les xemeneies i dures condicions de vida.
Edimburg tenia la trista fama de ser una de les ciutats més brutes, pudents i densament poblades de tot Europa. El caràcter vertical dels seus closes feia que molts viatgers de l'època descrivissin la ciutat com una mena de "primer Manhattan medieval". Però, evidentment, amb molta menys higiene… i bastant més pesta.
- El sanejament era totalment absent als pisos de pedra del close.
- Hi havia una coneguda expressió que es cridava a Edimburg de manera constant: “Gardyloo!”.
- Prové de la frase francesa “gardez l’eau”, que significa literalment “vigileu amb l’aigua”.
- S'exclamava des de les finestres just abans de llançar directament els orinals de la nit a l'estret carrer.
Aquesta brutal diferència es veia també en les classes socials: els rics vivien a les plantes altes amb millor ventilació, mentre que els pobres es concentraven a les zones humides i fosques dels pisos baixos, on l'olor i la insalubritat eren indescriptibles.
Mites de la pesta bubònica i esperits del subterrani
La pesta bubònica del segle XVII va colpejar la ciutat amb una crueltat inimaginable. Durant els pitjors brots, zones senceres eren aïllades per evitar que es propagués el contagi. Amb els anys es va estendre la llegenda dramàtica que els habitants afectats de Mary King's Close van ser abandonats a la seva sort i tapiats vius aquí dins.
Avui en dia, la investigació històrica ha desmentit aquest relat: no hi ha cap tipus de prova documental que demostri que es tapiés gent viva. És important aprendre a separar el mite de la realitat històrica.
"Això no ha impedit que la llegenda prosperés i alimentés un munt d'històries de fantasmes. I és que Edimburg és una ciutat que necessita els seus esperits."
El Real Mary King's Close és el territori perfecte per al misteri: passadissos humits, silenci subterrani, habitacions completament fosques, sostres baixos i la sensació constant que algú us observa en la penombra.
L'habitació d'Annie i la frontera del turisme
L'esperit més famós del subterrani és el de la petita Annie. Diuen les guies oficials que una mèdium japonesa que va visitar la close als anys noranta va sentir la presència de l'esperit d'una nena que plorava desconsoladament perquè havia perdut la seva nina durant els anys de la pesta.
Des de llavors, milers de visitants d'arreu del món han anat deixant nines, peluixos i joguines en una habitació concreta, creant una muntanya de records bastant commovedora (i una mica inquietant).
- No hi ha cap tipus de referència o document històric que parli de l'Annie en el passat.
- Pertany de manera clara al folklore i al màrqueting turístic modern d'Edimburg.
- No obstant això, caminar per aquí dins impressiona molt per la claustrofòbia i fred reals.
- Serveix per constatar l'estreta línia que hi ha a Escòcia entre història, mite i espectacle.
La claustrofòbia és real: les poques obertures, la manca de llum i la humitat expliquen de manera contundent per què les malalties respiratòries i infeccioses es propagaven a la ciutat a una velocitat tan devastadora.
Espais essencials que no us podeu perdre
Mentre feu el recorregut, dediqueu especial atenció a cadascun d'aquests punts del recinte:
El carreró original sota terra
El passadís de pedra on s'acumulaven botigues medievals, ara convertit en un carrer subterrani d'Edimburg.
Estructures autèntiques
Construccions de pedra originals del segle XVII que van quedar intactes en construir a sobre el Royal Exchange.
Ofrenes i peluixos
La cambra on els turistes deixen centenars de nines i joguines per apaivagar l'esperit de la nena de la pesta.
L'epidèmia a la ciutat
Espai on es relaten les dures condicions dels malalts de pesta i el paper del metge de la pesta a Edimburg.
El rastre dels presoners
Marques i gravats a la fusta i a les pedres dels antics habitants de les cambres baixes.
L'edifici superior
La magnífica estructura il·lustrada de la Royal Mile que es va bastir literalment a sobre d'aquest tètric passat.
Urbanisme i Closes
- Un 'close' és un carreró medieval estret, típic de l'Old Town d'Edimburg.
- La ciutat creixia verticalment amb edificis d'entre 10 i 12 plantes.
- Mary King's Close rep el nom d'una important comerciant del s. XVII.
- La densitat de població feia que les condicions fossin totalment extremes.
El Soterrament
- La close no era subterrània originalment, era un carrer obert al cel.
- Es va soterrar al segle XVIII per fer de fonament al Royal Exchange.
- Les estructures actuals (escales, parets) són totalment autèntiques.
- La City Chambers moderna s'alça directament a sobre d'aquest passat.
Higiene i Malalties
- Edimburg era coneguda com una de les capitals més brutes de tot Europa.
- El famós crit de 'Gardyloo!' avisava abans de buidar els orinals al carrer.
- La pesta bubònica de 1645 va fer estralls devastadors a la ciutat.
- Els closes estrets impedien la ventilació i l'entrada de llum solar directa.
Mites i Llegenda
- No hi ha cap prova històrica que es tapiés gent viva durant la pesta.
- La llegenda de la nena Annie és part de la reinvenció turística moderna.
- Els visitants hi dipositen joguines com a ofrena en una habitació buida.
- Caminar pel close transmet claustrofòbia real i una experiència sensorial única.
El Real Mary King’s Close representa la dualitat permanent d'Edimburg: la ciutat racionalista, elegant i il·lustrada per sobre, i la ciutat medieval, caòtica, fosca i supersticiosa per sota.
Més enllà dels mites sobre fantasmes, caminar per aquestes habitacions fredes ens permet entendre la duresa i la vitalitat de la gent comuna de fa 400 anys.
Quan sortiu a la llum del dia a la Royal Mile, ja no veureu la ciutat de la mateixa manera: sabreu que sota les vostres soles batega encara el cor de l'Edimburg oblidat de pedra i misteri.
